Deulofeu contra els imperis.

Deulofeu contra els imperis.

El Nacional. Dilluns, 8 de juliol del 2019.

Biografia.

Deulofeu contra els imperis.
Josep Asensio.

Barcelona. Dilluns, 8 de juliol de 2019.

Temps estimat de lectura: 4 minuts.

Ara que l’imperi estatunidenc comença a fer figa davant la puixança de la Xina, resulta lògic que Alexandre Deulofeu i la seva Matemàtica de la Història treguin el cap. La seva biografia, L’home que no llegia els diaris, de David de Montserrat i el nét de Deulofeu, Juli Gutiérrez, ha aparegut en la llista dels llibres més llegits d’ençà que es va publicar, un èxit que cal posar al costat d’altres fenòmens editorials com els llibres de Pedro Baños sobre geoestratègia o el best-seller d’Elvira Roca-Barea que qüestiona la llegenda negra de l’imperi espanyol.

Nascut el 1903, Alexandre Deulofeu és d’un temps en què la idea de la geopolítica comença a prendre volada. El geògraf Friedrich Ratzel elabora la teoria del Lebensraum al voltant de 1901 i Karl Haushofer l’incorpora en un discurs més ampli que Hitler utilitzaria pel seu Tercer Reich. Aquesta mena de conceptes geopolítics estaven en discussió a principis del segle passat, sobta que la majoria de comentaristes dels nostres dies, que treuen a col·lació els anys vint i trenta a cada moment per destacar els moviments populistes i d’extrema dreta, no els tinguin en compte ara que tornen a la palestra. La raó de fons dels canvis que tothom percep i a tohom interessen és la gestió dels imperis occidentals –un interès que la indústria editorial ha sabut veure amb intel·ligència–.

La Matemàtica de la Història és una llei constant segons la qual els pobles passarien per un cicle biològic –equivalent a una vida humana–. Aquí és on encaixa el concepte de decadència, la fase avançada d’allò que Deulofeu anomena «segona època d’unificació», que marca el final dels imperis que han governat sobre aquells pobles. Tal com mencionen els seus biògrafs, Deulofeu s’inspirà en el llibre d’Oswald Spengler, La decadència d’Occident, publicat en dos volums entre 1918 i 1922. La idea de declivi continua vigent i penetra tots els debats del món occidental, des del col·lapse ecològic fins a la idea d’estancament econòmic o d’envelliment demogràfic.

Alguns han anomenat Deulofeu el Nostradamus català perquè, basant-se en la seva teoria, es veu amb cor de fer prediccions sobre el futur. La més famosa, que amb bon criteri comercial apareix a la portada de la biografia, és que l’estat espanyol desapareixerà el 2029. Però el que diu Deulofeu és una mica diferent. Com que atorga a la segona època d’unificació una durada 550 anys i, en el cas d’Espanya, n’assenyala l’inici el 1479 –amb l’ascens al tron de la corona catalanoaragonesa de Ferran II, que culminava la unió dinàstica de Castella i Catalunya–, segons Deulofeu l’imperi espanyol tindria fixada la data de caducitat l’any 2029.

La meva relació amb el farmacèutic de Figueres va començar fa uns anys, amb la lectura de La Matemàtica de la Història. Alexandre Deulofeu o el pensador global (Lapislàtzuli, 2014), una introducció a la seva teoria escrita per l’infatigable Juli Gutiérrez, que em va encuriosir fins al punt que, a través d’uns missatges a Twitter, vaig adquirir l’obra completa de Deulofeu, a raó d’una modesta quantitat mensual que Gutiérrez i jo vam acordar.

El dia que vaig anar a buscar l’obra completa de Deulofeu a l’oficina de correus estava orgullós per haver-me deixat guiar pel meu instint. Llavors no sabia descriure exactament d’on venia aquella sensació. Em sentia privilegiat. Un català que ha llegit la història i n’ha tret una teoria universal que permet predir el futur? Volia comprovar per mi mateix si aquell home era foll o un geni incomprès.

És a dir, per la mateixa època que Isaac Asimov escrivia uns relats on fabulava una ciència per predir el futur a partir de la història, Alexandre Deulofeu, en el seu Mas d’Ordís, començava a publicar la seva obra, batejada per Francesc Pujols com a Matemàtica de la Història, on interpretava els fets del passat, els ordenava d’una forma sistemàtica i n’extreia una fórmula que li donava com a resultat, per posar un sol exemple, que la URSS s’esfondraria al voltant del canvi de segle –un vaticini que ningú s’aventurava a fer aleshores que s’iniciava la cursa espacial–.

La biografia respon la pregunta d’on treia el temps per a escriure els milers de folis que composen la seva obra un home que exercia de farmacèutic, casat i amb dues filles. La resposta és l’exili. Durant els anys de l’exili francès, gran part del qual viscuts a Montpeller, Deulofeu es rescabala de la nostàlgia de la família que ha deixat a Figueres llançant-se a estudiar com un boig, a posar a prova la seva teoria i a escriure sense parar. La tenacitat que demostra protegint i fent créixer la seva idea, i defensant-la contra la indiferència i el menyspreu generals, és un dels ensenyaments que millor descriuen la seva experiència.

Llegir Deulofeu atorga avantatge al poble menut, a la gent corrent, perquè ens permet retallar una mica la distància amb les classes dirigents, que si es caracteritzen per alguna cosa no és per acumular iots i jets privats, sinó per disposar d’informació privilegiada. Pensar a llarg termini, en termes de civilitzacions i de cicles imperials és una vacuna contra la desídia de deixar-se portar per les converses banals i la petitesa de certes anàlisis que només contribueixen al soroll. Per resumir, l’avantatge de llegir Deulofeu és que cap dels periodistes que escriuen a La Vanguardia ho fa.

David de Montserrat i Juli Gutiérrez. «L’home que no llegia els diaris».

Editorial Columna. 320 pàgines. Idioma: català.

Enllaç de l’article original en català:

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/critica/deulofeu-biografia_401749_102.html