Des d’Ordis estant. Reflexions estiuenques.

Diumenge dos d’agost, Nostra Senyora dels Àngels, Nostra Senyora, sí, no pas Mare de Deu. Cal que ens acostumen a vindicar allò que és nostre. Ja ni ha prou de renúncies.

Des d’Ordis. Llevat aviat després d’una nit de turmenta, excitant nit de llamps i trons. I al matí el paisatge net, el sol brillant, el mateix que fa milers d’anys enlluerna a Akhenaton, el faraó heretge, al bell mig d’un cel d’atzur i una passejada pel bosc envoltat d’un olor penetrant, barreja de terra molla i resina. Una nit elèctrica, alquímica en diria, electrons que canvien de nivell, en un ball filosofal?.

Presentava a principis de juliol la penúltima obra de Deulofeu, La Història de l’Art Universal. Una bona presentació, vaig quedar-ne content de la performance. Van dir-me provocador. Pot ser sí, però només per dir el que penso, per aplicar una miqueta de lògica en el desconcert actual. Bé, però tampoc té tant de mèrit. Tinc al meu abast la resposta a una part dels enigmes de la Humanitat. Però això el hi reca als de l’acadèmia, als de l’ortodòxia imperant, als de la mediocritat establerta. No fos que haguérem de canviar l’ordre actual de les coses. Vaig dir-ne moltes de coses, però una de les reflexions que vaig fer em preocupa especialment.

La Matemàtica de la Història, Pitàgores, Fourier, Fibonacci… tot l’Univers es mesurable, tot allò que s’estableix i es repeteix es pot mesurar, per tant es pot comprendre, per tant, corol·lari: pot ser canviat. Només cal la voluntat de fer-ho.

Que ningú s’espanti, ni es posi les mans al cap ni entengui el que no s’ha d’entendre. Segons la teòrica deulofeuliana d’ací cinquanta anys els atlas politics ens pintaran la península d’una manera diferent. L’estat espanyol ja farà uns quants anys que no existirà. Les velles nacions vernacles tornaren a ser presents. Catalunya, Galícia, el País Basc. El País Basc també. Aleshores que en diran els llibres d’història de tantes morts inútils?. Les darreres quan escric aquestes ratlles, a Calvià. No he mirat la tele aquests dies, però imagino que s’haurà repetit la lamentable imatge dels minuts de silenci dels consistoris, consells, diputacions, en memòria de la mort de les víctimes dels atemptats. És que cap polític és capaç d’enfrontar-se amb valentia al problema?. Euskadi, ja ho han aconseguit, tot si val en nom de la política en aquestes nostres pseudodemocràcies malaltes, és ja un país dividit. Les conseqüències futures fan por. I ja tenim el catalitzador que faltava, la crisis econòmica. La misèria atiarà altre volta les velles fòbies, les ràbies mai enterrades del tot. Que fàcil fora evitar els desastres futurs si els nostres dirigents tinguessin un xic de coneixements científics. Cal avançar-se als canvis que han de venir. La natura ho sap fer perfectament. La girafa va estirar el coll abans que els arbres creixessin, sinó jamai els hagués atrapat. L’ésser humà emportat per una estúpida autocomplaença es incapaç d’entendre-ho. Molt reivindicar Darwin, però fora important que sabessin el que estan reivindicant. Minuts de silenci per morts evitables però no hi ha manifestacions, ni minuts de silenci pels 16.000 nens que es moren de gana al dia, un cada cinc segons. I abans que algú ho pensi… no faig demagògia. Al llarg d’aquesta papers ho aniré demostrant. Però ara canvio de tema.

Vaig rebre una invitació per anar a la presentació del llibre «Viatge de noces» de l’escriptor català Salvador Sostres. No fa massa sopava a casa la Patrícia Gabancho, amb l’editor Quim Torra i l’Enric Vila, vindicador de Josep Pla. També en parlaré pròximament. En el tarjetó de la invitació hi ha unes paraules de Salvador Sostres, l’encerta de ple. Els problemes de Catalunya els hem de buscar a casa nostra, ja ni ha prou de voler donar les culpes als altres. De fet això també passa a nivell individual. No sé si el senyor Sostres ha llegit a Deulofeu, però aquesta és la màxima deulofeuliana. Hi ha unes lleis que marquen el nostre destí, i desgraciadament són inexorables. Però ho deixen de ser quan les coneixem, aleshores podem dominar-les i fer-les nostres i fer nostre el nostre destí. I això a Catalunya passa per una catarsis col·lectiva, per una regeneració de la societat tota, però sobretot de les classes dirigents, sinó volen que l’esdevenidor els assenyali com els causants directes de les catàstrofes que ja s’anuncien.

Juli Gutierrez Deulofeu
Dia de la Nostra Senyora dels Àngels. Diumenge, 2 d‘agost del 2009.
Mas Deulofeu, Ordis.
Publicat al Setmanari de l’Alt Empordà.