Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur.

Televisió de Catalunya emetrà properament el documental «Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur». Sí, efectivament, historiar el futur a partir del passat. L’escriptor Graham Greene deia que «els historiadors són persones que s’interessen pel futur quan ja ha passat». Deulofeu no, Deulofeu s’interessa pel passat justament per poder-nos revelar el futur i saber-nos-hi adaptar evitant conflictes i poder aconseguir d’aquesta manera la pau mundial.

Després de descobrir la profunditat de l’obra magna d’aquest farmacèutic de Figueres, la Matemàtica de la Història, em va semblar que Catalunya li devia el reconeixement que li pertocava i d’aquí aquest documental. Però el documental en si no té cap importància. Podria ser un altra tipus d’iniciativa fins i tot més reeixida i contundent però que finalment serveixi per, més enllà del personatge, entendre l’autèntica dimensió de la Matemàtica de la Història. El documental és, doncs, un petit pas dels molts que resten encara per fer.

Tocaria, per exemple, fer un segon documental sobre Catalunya com a bressol de la Cultura occidental a partir de l’art romànic, un tema que pot bastir el nou discurs nacional de la Catalunya que ha de venir en el seu paper a Europa com a nou estat independent. També tocaria que Figueres tingués el Museu de la Matemàtica de la Història que pel tema tractat pot esdevenir un producte cultural i turístic francament atractiu. I tocaria que la Matemàtica de la Història formés part de les matèries que s’imparteixen i estudien als centres d’ensenyament i a les universitats. Per cert, a la Universitat de Harvard ja s’hi han posat, sense saber encara que fa gairebé un segle Alexandre Deulofeu ja va començar a fer les primeres passes.

Som conscients tots plegats que segurament estem parlant del fet que un català, un compatriota nostre, hagi trobat la clau de volta de la Història? Un català que hauria pogut optar perfectament al premi Nobel de la Pau com així es va plantejar a Veneçuela l’any 1975. Sovint penso què hauria passat si Deulofeu hagués estat anglès o americà. Em temo que avui tots hauríem sentit a parlar de Deulofeu en algun moment de les nostres vides.

Mentre preparava el documental, l’historiador Enric Pujol em deia que Deulofeu era un gran analista polític. Tristament desaprofitat, hi afegiria. Què hauria passat si en comptes d’escriure la Matemàtica de la Història –i tants llibres autoeditats i escrits en la solitud de la rebotiga de la seva farmàcia o al seu mas d’Ordis– hagués escrit setmanalment una columna en alguna capçalera de renom com es preguntava fa més de vint anys el malaurat figuerenc Agustí Vehí? Segurament Deulofeu seria reconegut mundialment. I què hem fet nosaltres els catalans? Oblidar-lo en el millor dels casos i en d’altres, menystenir-lo. Però no dic pas això per submergir-nos més en l’autoodi. No és hora de lamentacions, és hora de difusions. No hi ha res millor que desfer aquest regust amarg que explotar una de les grans noves aportacions que pot fer Catalunya al món.

Insisteixo, la Matemàtica de la Història hauria de formar part de la base cultural de qualsevol individu. Ajuda a entendre millor la Història però ajuda a connectar molts altres aspectes de la Humanitat com ara el caràcter dels pobles, la geografia, l’art i sobretot a entendre l’actualitat. I és que us garanteixo que l’actualitat ja no s’interpreta de la mateixa manera quan hom la té al cap i comprèn perquè esdeveniments i personatges que no acabem d’entendre –les darreres eleccions als Estats Units, potser?– tenen el seu motiu de ser, segons la llei deulofeuliana de la Història.

Vaig tenir notícia d’Alexandre Deulofeu fa molts i molts anys a través del mateix Racó Català que avui publica aquest article i, com la majoria suposo, pensava que era un empordanès més aficionat a la boutade. A la boutade de l’estil dalinià. Deia Dalí, per exemple, «jo no menjo pa amb tomàquet perquè provoca el tifus». Que un farmacèutic de Figueres digués que l’any 2029 Catalunya seria una república sota domini alemany em divertia profundament malgrat entendre-ho com allò que deia al principi: una boutade empordanesa.

Però entre el seny i la rauxa, sovint, la línia és finíssima i en aquesta ocasió va de la sornegueria a la genialitat i un cop superada ja no es pot fer marxa enrere. Del coneixement de la Matemàtica de la Història se’n poden extreure diverses lliçons però per sobre de tot hi ha la de la humilitat. La Matemàtica de la Història obliga la Humanitat a ser molt humil perquè, com diu l’historiador i nét del nostre protagonista, Juli Gutiérrez Deulofeu, la Història és autònoma i enfrontar-s’hi comporta unes conseqüències poc recomanables. I escric això perquè el dia que la Matemàtica de la Història em va somoure més va ser quan en Juli –a qui no agrairé prou les hores i hores de plaer intel·lectual que m’ha proporcionat– em va fer veure que, per molt greu que em sabés, el 1714 als catalans ens tocava perdre i caure en el jou de l’opressió imperial espanyola de la mateixa manera que ara ens toca tornar a ser lliures.

I si al principi deia que per sobre del personatge hi ha l’obra no voldria finir les meves reflexions sense unes paraules sobre Alexandre Deulofeu. Aquesta mena de Joan Coromines de la Història que se la va estudiar de dalt a baix per treure les conclusions de la llei de la Història i que fins ara no s’ha equivocat mai, he dit mai, en les seves previsions. Savi despistat per excel·lència, Deulofeu és el paradigma de la constància, la disciplina, la fe en el treball que demostra amb fets i no amb paraules. Allunyat de capelletes i enemic de llepar culs. Un cavaller de la meritocràcia, tan escassa en els nostres dies.

Tornant a recordar les paraules d’Agustí Vehí, l’any 1993 escrivia que «si les teories de Galileu van provocar una commoció en el seu temps, les notícies que des de 1939 va repetir, incansablement, Alexandre Deulofeu no haurien de tenir un efecte menor. Galileu, però, va tenir un tribunal davant del qual defensar les seves idees. Deulofeu, no. Des d’aquí, demanem aquest tribunal. Els inquisidors d’aquell temps, si més no, llegien les obres de qui anaven a condemnar; aquest és el matís i la diferència. L’heretge Deulofeu encara espera uns frares que sàpiguen llegir». Us imagineu Albert Einstein amb la seva Teoria de la Relativitat encara per descobrir? Doncs això.

Enllaç de l’article original en català