Com arribarem a la confederació universal?

Quina ha d’ésser la futura organització mundial? Evidentment, una federació voluntària de pobles lliures, dintre la qual tots ells tinguin la mateixa categoria i, per tant, la mateixa influència.

Com podem arribar-hi? Evidentment, per evolució natural, la qual es va ja realitzant per dos camins diferents.

• 1er. Per desintegració dels imperis i subsegüent alliberament de les nacionalitats sotmeses, les quals entraran primer a formar part d’una federació parcial. Aquest és el cas de la desintegració de l’imperi austro-hongarès, a conseqüència de la qual van quedar alliberats el txecs, els eslovacs i Hongria. Els primers s’uniren voluntàriament per constituir una República dins la qual cadascun dels pobles gaudeix de plena llibertat. La Revolució russa donà lloc a la creació de la Federació de Repúbliques Soviètiques. Altres pobles, com Estònia, Lituània, Letònia, es feren completament independents, però avui ja es beslluma la futura federació de pobles bàltics. Continuen plenament independents Hongria, Polònia i Àustria.
• 2on. Els pobles sotmesos aconsegueixen un règim autonòmic dins l’imperi, i aquest lentament va evolucionant cap a un règim federal fins a anul·lar absolutament la preeminència del poble que fins llavors havia exercit l’hegemonia. Exemples: A Espanya observem com l’enderrocament de la monarquia dóna lloc a la implantació d’una república federable, en la qual, i en primer lloc, es declara en règim autonòmic Catalunya.

Avui, ningú no desconeix el moviment nacionalista basc, el qual acabarà amb un règim autonòmic per a Bascònia i Navarra. El mateix passarà amb Galícia, València, Mallorca, probablement amb Aragó, i potser amb altres pobles d’Espanya. Aquesta evolució sols necessita temps per a anar-se realitzant.

En el moment que els pobles autònoms arribin a llur plenitud, crearan una federació de repúbliques hispàniques, constituïda per les repúbliques catalana, castellana, gallega, valenciana, mallorquina, portuguesa, o bé per subfederacions com la federació catalano-valenciana-balear, federada al seu temps amb la galaico-portuguesa, castellano-lleonesa, basco-navarresa, etc. Aquestes subfederacions, dintre les quals les repúbliques tindran un règim de llibertat, que serà limitat per la pròpia voluntat, nomenaran els representants respectius per a la constitució d’un Parlament general, que es reunirà alternativament en les diverses capitals de les repúbliques, el qual s’ocuparà dels assumptes de caire internacional que les federacions parcials vulguin atorgar-li.

El mateix passarà probablement a les Illes Britàniques amb Irlanda, Anglaterra, País de Gal·les i Escòcia, i a França amb la federació de repúbliques occitanes i les repúbliques de Bretanya, Normandia, Illa de França, etc., etc.

Aquestes federacions, a semblança de la U. R. S. S., tindran un article que dirà: Les repúbliques federades tenen el dret de separar-se quan vulguin de la confederació. Haurà desaparegut el concepte antiquat de patriotisme espanyol, francès, etc. Espanya i França i altres potències decadents seran substituïdes per les agrupacions dels pobles federats. Com que no existiran prejudicis patrioters, lògicament els pobles tindran tendència a la supressió del règims duaners, i lògicament la federació ibèrica, amb les federacions d’altres països, tendiran a la constitució d’un Parlament comú, en el qual estaran representats cadascun dels pobles federats.

Ampliant la confederació, arribarem a l’ideal suprem que consistirà en una multitud de pobles lliures, amb llurs governs i Parlament propis, i amb un superParlament, el qual estarà constituït per un representant de cadascuna de les petites repúbliques europees, que tindrà com a mòbil fonamental el mantenir la pau entre les nacionalitats confederades.

Com evitarem en absolut la possibilitat d’un conflicte armat? Molt senzillament. Cada república tindrà un servei d’ordre públic i aquest servei estarà a les ordres del Parlament general sempre que aquest el necessiti. Es comprèn, però, que això no ocorrerà mai, per la senzilla raó que la seva força serà immensa enfront de qualsevol dels pobles federats. En cas de divergència entre dos Estats, la causa del litigi serà portada al Parlament i serà resolta democràticament segons els vots de la majoria. Es comprèn que el fall serà acatat immediatament, per sentit democràtic, i per tal com no hi haurà cap Estat particular prou fort per a oposar-se a tot l’exèrcit internacional.

Fatalment s’arribarà a l’adopció d’una llengua internacional. Es comprèn que, davant de l’existència de més de dues-centes llengües oficials, es farà absolutament imprescindible l’ús d’una llengua única en les deliberacions del Parlament general, la qual serà l’esperanto o bé qualsevol altra llengua que no sigui, per tal d’evitar suspicàcies, cap de les dels pobles federats.

Europa corre cap a un règim polític similar al comprès en el gràfic entre els anys 100-350 (a. J. C.), en l’Edat Antiga, i entre els anys 800-1500 en l’Edat Mitjana, amb la diferència que així com en aquestes etapes existien múltiples federacions parcials i petites nacionalitats completament lliures, sense un nucli superior que regulés les divergències, en l’Europa futura existirà una Societat de Nacions veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.