Catalunya i Castella.
Butlletí de la Fundació La Plana (Bages). Número 10. Dilluns, 11 de desembre de 2017. Pàgines 8-9.
La Plana, espai de pensament i cooperació.
Geografia, política i economia social.
Catalunya i Castella.
Brauli Tamarit Tamarit.
Una de les aplicacions de la Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu és entendre millor el caràcter col·lectiu dels diferents pobles que participen en cada esdeveniment històric.
En Juli Gutièrrez Deulofeu sòl recalcar, en les seves conferències, que Castella és un territori relativament despoblat i de clima feréstec on, durant la reconquesta, el rei Alfons Xè el savi reivindicava per sí mateix el títol d’emperador. Aquesta manifestació de caràcter imperial no va assolir el seu propòsit en aquell temps perquè la Península Ibèrica estava en fase de fragmentació demogràfica. Conseqüència d’aquest tarannà, la reconquesta castellana va consistir fonamentalment en una ampliació successiva del regne de Castella.
En canvi, en aquest mateix període, a la Catalunya més intensament poblada i amb un clima més benèvol es constata un caràcter més creatiu i lliure. El rei Jaume I no va seguir ampliant el Principat, sinó que va ascendir a la categoria de regnes les noves conquestes de Mallorca i València, confederant aquests territoris amb el Principat i el reialme d’Aragó.
Hi ha un moment de la història dels nostres avantpassats catalans on aquests, en paraules del mateix Juli Gutièrrez, gairebé «toquen la mà de Déu». És en el segle XV, quan s’arriba a l’etapa que ell anomena democràtica, la darrera de la fase de fragmentació, on totes les classes socials de persones lliures estan representades en el govern de cada ciutat. És la culminació del pactisme social. Coincideix aquest moment amb el major nivell de capacitat creativa en totes les branques de l’activitat humana: art, filosofia i ciència.
Malauradament, aquesta etapa no pot durar sempre, perquè o bé els més espavilats o els més afortunats van esdevenint més rics respecte els seus congèneres i això fractura la societat en dos grups: capitalistes i proletaris. Quan es trenca aquest equilibri social, en Juli Gutièrrez Deulofeu diu que els nostres avantpassats van voler cercar quins eren els responsables que la societat anés malament, i van apel·lar al concepte de «puresa de sang» per culpabilitzar i perseguir a aquells que no eren considerats prou «purs».
Posteriorment, en el segle XVIII, aquella Castella que domina l’imperi espanyol borbó viu la seva etapa de plenitud imperial, reflectida en dirigents com el rei Carles III, l’anomenat «el rei alcalde» que posa ordre i aporta magnificència a la capital madrilenya. És l’etapa anomenada conservadora, dins de la fase de gran unificació, on l’imperi ja no aspira a la dominació universal, però on conserva amb fortalesa les seves possessions.
Però aquesta etapa de plenitud imperial no dura sempre. Arriba un moment, després de les guerres napoleòniques, on l’imperi espanyol entra en decadència i comença a perdre les seves colònies. A partir de les Corts de Cadis és quan veritablement s’introdueix el concepte d’«Espanya» com a tal. Després és aquí quan l’autor Noël Valis en el seu llibre La cultura de la cursilería informa que la societat castellana viu un fenomen de distinció entre aquests que es diuen «castellans vells» i els «castellans nous». Reapareix el fenomen de la «neteja de sang», aquest cop en la seva versió castissa, així com el de la «cursileria», que és voler aparentar allò que no s’és. Es compren i venen títols nobiliaris i hi ha qui cerca mèrits per ésser investit amb títols nous.
La distinció entre les personalitats bàsiques dels pobles castellà i català no ve només determinada pel seu clima i el seu ambient, sinó també per quins han estat històricament els seus respectius moments de plenitud, com si els seus anhels es basessin en tornar-los a reproduir en cada cas. És segurament l’explicació del perquè es produeix aquest desencontre entre els dos pobles. Mentre que el poble castellà se sent més identificat amb el caràcter imperial de l’autoritat d’un rei paternal, el poble català reflecteix un caràcter fruit de la seva elevada creació, expressat en les seves formes constitucionals més pactistes i alhora participatives, o sigui, més basades en el consens.
Enllaç de l’article original en català: