Catalunya, bressol de l’art occidental.
Ara. Dijous, 1 de desembre del 2016. Comarques gironines. Patrimoni.
L’art romànic català, bressol de l’estil artístic que dominarà l’Occident els següents quatre-cents anys.
Toni Sant Blanc.
El monestir de Sant Pere de Roda és el centre d’irradiació del romànic català./ACN.
En els darrers mesos s’ha produït un tardà reconeixement de la figura de l’intel·lectual empordanès Alexandre Deulofeu coincidint amb la preestrena del documental produït per TV3 Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur, que, igual que la resta de referències, se centren a difondre la seva teoria sobre la predictibilitat dels cicles històrics, a partir de formulacions matemàtiques, amb oblit de la seva faceta d’historiador de l’art, i en concret de la seva teoria sobre l’origen de l’art romànic exposada en els seus llibres L’Empordà bressol de l’art romànic (1961) i Catalunya, mare de la cultura europea (1976)
Fruit d’un recorregut empíric durant molts anys, datant les construccions romàniques de la península Ibèrica, França i Itàlia, l’historiador de l’Armentera descarta científicament que l’art romànic, i per tant el gòtic, que només és una evolució natural del primer, tingui el seu origen en l’Illa de França o en la Llombardia –com encara és dogma en gran part de la historiografia–, sinó en les planes bessones de l’Empordà i el Rosselló, entre els rius Tet al nord i Ter al sud. És allà on observa la repetició de determinats trets comuns en multitud d’esglésies al voltant del centre irradiant de Sant Pere de Roda que demostren la primera transició de l’art visigòtic al romànic. La gestació del nou art a cavall de l’any 1000 requereix un país nacionalment segur i econòmicament viable, condicions que en aquell moment només es donen a Catalunya gràcies al treball dels seus homes lliures protegits per l’autoritat del comte de Barcelona i la dels seus jutges i sota l’ascendent espiritual dels grans monestirs transpirinencs.
És en el si d’aquesta societat precoçment cohesionada on brolla un primer esclat d’espiritualitat que demana un nou estil arquitectònic caracteritzat per la substitució de la clàssica coberta plana dels temples romanovisigòtics per la volta de canó. Per tant, segons Alexandre Deulofeu, teoria que avui en dia ja és acceptada per altres especialistes internacionals (Marcel Dieulafeu, Santiago Alcolea i Oscar Niemeyer), la incorporació de la volta a la construcció religiosa és feta per primer cop, abans de l’any 1000, «pel desig dels nostres primers catalans d’acostar-se al Creador, és l’origen de la transformació de la coberta plana, que significa un límit a l’espiritualitat, per la volta de canó» i la seva posterior evolució a la nau gòtica, més elevada «en l’afany d’aixecar-se cada cop més vers Déu».
Així neix l’art romànic català, que serà bressol de l’estil artístic que dominarà l’Occident els següents quatre-cents anys. Riquesa econòmica, seguretat jurídica, llibertat del pagès i relligament espiritual són les condicions que ho possibiliten. «Voleu conservar d’aquesta Catalunya una darrera imatge?», ens interroga retòricament el gran medievalista Bonnassie. «Triarem la que ofereix a Girona el Tapís de la Creació: visió radiant d’un Paradís perdut on, en una harmonia de blaus, de verds i de porpres, uns infants galtuts que bufen en uns bots figuren els vents de l’Univers, mentre que els homes no tenen altre deler que el de pescar anguiles als rius de l’Edèn. Aquesta bonica i càndida representació diu prou bé per si sola que els homes d’aquesta època conserven en el dins de llur ésser la clara imatge de la felicitat».
Felicitat de l’home lliure que aviat esdevindria només un record per les aclaparadores injustícies de la revolució feudal que ja estava a punt d’esclatar.