Ara sí que és l’hora.

L’any 1934 Alexandre Deulofeu publicava la primera de les seves obres i embrió de la futura Matemàtica de la història. El seu títol era prou evocador Catalunya i l’Europa futura. Vivia, l’aleshores jove professor, dies d’eufòria i esperança. En aquesta pensa en Catalunya com a nació, la primera nació europea, i reclama l’obligació d’alliberar-la de la submissió estatal i política, i denuncia sobretot la submissió moral a què està sotmesa, i per tant considera que ens cal, que és indispensable per a nosaltres, desvetllar del tot la consciència nacional catalana. Però els darrers esdeveniments el feien dubtar.

Efectivament, quan les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 van donar el triomf als partits republicans, l’eufòria i l’alegria es feren senyorívoles. Poques hores després, el 14 d’abril el president Macià proclamava la República catalana. El país assolia la seva sobirania plena, i ho feia de manera unilateral. Ben poc va durar la situació. El 16 d’abril una delegació del govern espanyol, d’aquells mateixos que solemnement havien signat, uns mesos abans, el pacte de San Sebastià, van convèncer Macià que allò no anava enlloc, que amb una autonomia més o menys àmplia n’hi havia prou. Es renunciava a la nació i es tornava a la província.

Avui els vectors de la Llei de la Història marquen la desfeta d’un imperi, aquell, mal dit espanyol. Es compliran, el 2029, els 550 anys de vida imperial. Tot va començar el 1479, quan s’uniren les corones castellana i aragonesa. De fet tant se valen els significants. Això és el que fa gran Deulofeu. Havia de passar. Els territoris peninsulars entraven en la fase unificadora… La van començar els Reis Catòlics, i la continuà una casa estrangera, la dels Àustries que va decidir posar fi a les llibertats, sí, castellanes a Villalar, el 1521. Aquesta fase federal s’acabava amb l’arribada d’una altra dinastia forana, els Borbons. Durant els anys que seguiren s’accentuà el centralisme, massa sovint gràcies a la connivència entre les oligarquies castellanes i les elits industrials catalanes, massa preocupades a mantenir els seus privilegis. L’Espanya invertebrada es vertebrava gràcies al liberalisme, es definia i es constituïa en la Constitució de 1812. De mica en mica s’anava engendrant la mentida, aquesta agafava forma i s’arrelava en l’imaginari col·lectiu. Així havia de ser, i avui les restes d’aquest procés unificador s’ensorren definitivament. Les nacionalitats vernacles, sotmeses, ressorgeixen després d’un llarg somni. La vida de l’imperi s’acaba. Ja res ho podrà aturar. La Història altra volta ens demostra la seva autonomia. No s’escoltarà ningú i ben aviat veurem com la península Ibèrica es fragmenta irremeiablement.

Enllaç de l’article original en català