|
|
Ara toca Alexandre Deulofeu.
David de Montserrat.
Dijous, 10 de març del 2016, 0h.
Quins misteris que et posa per davant la vida! Que ens posa, així en plural, de fet. I no parlo, que també, de qüestions filosòfiques amb tantes opinions i possibilitats com caps i barrets hi ha en aquest món. Parlo dels misteris que assoten un país sense que ni ell en sigui conscient. Això és el que no entenc que passi encara ara amb l’ostracisme en el qual ha residit la figura d’Alexandre Deulofeu (l’Armentera, 1903-Figueres, 1978) i la seva monumental teoria de la Matemàtica de la Història, nom amb el qual Francesc Pujols va batejar-la a l’exili de França. Tinc una mala i una bona notícia. La dolenta és que una vegada més Catalunya no hagi reconegut Alexandre Deulofeu. No parlo d’admirar, parlo tan sols del simple fet de reconèixer. Però la bona notícia és que qui no hagi tingut el gust de saber-ne res se li obren ara les portes de bat a bat per a descobrir un coneixement fascinant, de repercussions mundials, i congriat a la Catalunya que el mateix Deulofeu situa com a mare de la cultura europea.
Com pot ser que en ple 2016 tan poca gent tingui una mínima idea de qui era Alexandre Deulofeu i què va aportar a la Humanitat? Potser la resposta ens la dóna ell mateix quan deia que allò que feia no ho feia per a ell sinó per a la generació dels seus besnéts. I aquesta generació era, segons deia ell mateix, la que estaria en disposició de començar a entendre la Matemàtica de la Història i podia portar-la a cotes inimaginables. Aquesta generació ronda ara la vintena d’anys aproximadament i inicia la seva joventut. Per tant, ara toca Deulofeu.
Però també toca perquè gairebé quaranta anys després de la seva mort, les seves grans previsions s’han anat complint fil per randa. De la caiguda de l’URSS a la reunificació alemanya descrita ja l’any 1948 entre tantes altres que han afectat el poder colonial dels imperis britànic o francès, entre altres. Toca, perquè malgrat el menyspreu acadèmic que va viure en vida la seva teoria ha mostrat solidesa i resultats. Toca, perquè la gent ja és prou grandeta per valorar si Deulofeu és un sonat tocat per la tramuntana o un dels catalans més universals sense ni ser reconegut al seu propi país. Toca, perquè Deulofeu també va ser un d’aquests patriotes que va patir l’exili malgrat el seu paper pacificador durant la Guerra Civil quan esdevé alcalde accidental de Figueres per ERC, tot i que avui dia la seva biografia no figura ni al memorial del partit. Toca perquè un dels vaticinis que tenim més propers ens afecta de ple i és la caiguda del que queda d’Imperi espanyol pels volts de l’any 2029 i, veient el procés que viu Catalunya, és un altre dels punts de vista que pot ajudar-nos a entendre què està passant i perquè està passant.
Deulofeu i la seva obra no hauria de formar part només de les dèries d’una capelleta sinó que hauria de ser una guia de consulta a totes les cancelleries del món. Quan els grecs varen començar a assegurar que la terra no era plana més d’un els prenia per bojos. Si Deulofeu arriba a néixer en època de la Inquisició, l’haurien cremat. Però a la nostra manera, els catalans, amb la nostra ignorància també ho hem fet. Però ara reneix de les brases, perquè la Matemàtica de la Història potser ha entrat en un gran cicle expansiu com ho demostra el documental que encapçala per Visiona TV i que em complau impulsar amb el suport de Televisió de Catalunya, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Figueres, la Diputació de Girona, l’Ajuntament d’Ordis i la Fundació Albert Tomàs i Bassols però també d’una campanya de micromecenatge mitjançant TotSuma.cat que es mantindrà activa fins al 10 d’abril.
Que Deulofeu arribi a les pantalles de les llars catalanes mitjançant la seva televisió pública farà que Catalunya sigui, quan s’estreni el documental, un país una mica millor. Però més enllà de les nostres pantalles on de debò caldria estrenar el documental és a l’Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York on esperem més aviat que tard que aquesta Catalunya, que encara avui li és tan ingrata, hi tingui un delegat. Perquè Deulofeu, poca broma, creia haver trobat l’eina definitiva per aconseguir la pau al món.
Enllaç de l’article original en català:
http://in.directe.cat/david-de-montserrat/blog/ara-toca-alexandre-deulofeu