Matemàtica de la Història.
El Correu Català. 16 març 1978. Pàgina 30
Àngel Marsà
De nou torna a la palestra -l’ha deixat algun cop des de fa quaranta anys?- L’historiador i filòsof empordanès Alexandre Deulofeu.
El senyor Deulofeu acredita una forta voluntat per persistir en les seves tesis, no sempre ben acollides i sovint mal interpretades. Aquesta voluntat, a prova d’incomprensions, només la posseeixen els convençuts, i Alexandre Deulofeu n’és un.
Ara ha donat, una vegada més, prova de seguretat i resistència a les resistències, i ha publicat el vuitè volum sobre aquesta «matemàtica» de la història que ell ha inventat, i que, després de la publicació de vuit volums sobre tan àrdua matèria, continua defensant, a més de saber, enginy i voluntat admirables, amb força i entusiasme d’autèntic convençut.
Heus aquí, doncs, el seu vuitè volum 1, potser el més complet i més documentat «també més convincent a partir dels seus propis plantejaments i les seves tremendes conclusions» de tots porta publicats. L’ofici de futuròleg no deixa de ser difícil i perillós, però resulta fascinant. Així, quan Alexandre Deulofeu preconitza les «catàstrofes que es produiran a Espanya entre els anys 1977 i 2029, i que es podrien evitar coneixent la Matemàtica de la Història». El procés, inexorable, comú a tot cicle imperial dels pobles, segons el còmput històric reportat pel teòric i pensador empordanès, és estudiat conjuntament amb els processos històric-matemàtics dels imperis turc, austríac, portuguès, francès, britànic, holandès, alemany, condemnats a morir, segons les lleis de la història invocades per Deulofeu, després d’una existència aproximada d’una mica més d’un mil·lenni, seguint el procés biològic, igualment inexorable, de naixement, creixement, plenitud, decadència i mort, en cicles biològics-matemàtics l’exactitud dels quals l’historiador-filòsof no ha dubtat mai.
El llibre, naturalment, es llegeix amb interès augmentat per la profusió de cites i dates històriques. La seva dialèctica és de fàcil enteniment, i el fil del raonament arriba a nivells de credibilitat absoluta, especialment, és clar, quan es basa en fets passats. La credibilitat sobre fets futurs potser és controvertida en la ment del lector, perquè a ningú li agrada que li vaticinin catàstrofes a fix termini, encara que aquest termini excedeixi els límits d’una vida humana, en aquest cas la vida de qui s’assabenta de tals esdeveniments, però no potser la dels seus fills i altres parents més o menys immediats. Perquè la xifra límit proposada per aquesta equació històrica «per aquestes catàstrofes deduïdes de la matemàtica de la història» es remunta tot just a l’any 2029, com qui diu molt a prop.
Però el llibre ofereix fascinants perspectives «naturalment ja res satisfactòries», i es llegeix amb gust i profit, especialment els capítols dedicats a l’imperi hispànic, i l’epíleg, apartat en què incideix «el que passarà al món durant els anys propers i els segles venidors». Així com «el pervindre dels pobles d’Espanya». Poc marge d’optimisme deixa als lectors l’historiador i filòsof figuerenc. Però la matemàtica de la història, que ell maneja amb la desimboltura amb què es maneja un computador electrònic, és així, i no anem a discutir-li el dret que té d’il·lustrar-nos als que no en sabem.
Àngel Marsà.
(1)
La segona onada imperial a Europa. Volum 8 de la «Matemàtica de la història».
Alexandre Deulofeu. Editorial Emporitana. Figueres.