Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història, per Josep Maria Figueres.
|
|
Alexandre Deulofeu, la matemàtica de la història.
Alexandre Deulofeu Torres, 1903-1978.
Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903 – Figueres 1978), farmacèutic i químic és conegut especialment per les seves aportacions singulars en la concepció de la historiografia com a creador d‘una visió innovadora a partir d’una teorització sobre els cicles històrics.
Aquesta visió ha estat motiu d’interès i polèmica i ara que es prepara la difusió al Canal 33 d’un documental sobre la seva figura i obra que torna a ser actualitat. L’apotecari figuerenc té diverses facetes vitals i totes elles interessants. Estudià el batxillerat a Institut Ramon Muntaner de Figueres. Ací comença preparar la seva Matemàtica de la història. Estudià farmàcia a la Universitat de Barcelona i a la popular plaça de la Palmera de Figueres, encara obert i regentat per un nét, hi ha l’establiment on hi treballa en tornar de l’exili. La primera faceta, així, és la de la seva professió amb l’arrelament a la ciutat. Publicà llibres de química i tingué una profunda estimació a la ciutat, la comarca i el país. La segona faceta important és la política. Arran la proclamació de la República, un Deulofeu jove i inquiet, s’implica en la vida municipal. És regidor i li tocarà de ser alcalde la ciutat. En deixa un llibre viu, àgil, magnífic en la força narrativa, les memòries de guerra i exili en dos volums que veurem més avall. La tercera faceta és la d’estudiós de l’art amb comentaris, obres i anàlisis ben suggestives sobre l’art romàtic, que interessen força i, especialment, la de teoritzador dels cicles de la història que darrerament comença a despertar interès acadèmic més enllà de la curiositat de qui prediu esdeveniments que succeeixen, –altres no– com l’enderrocament del mur de Berlin i la reunificació alemanya, la desintegració de la URSS, l’ascens de la Xina, etc. Pel futur immediat i pel proper segle ha predit la desintegració d’Espanya i França respectivament.
Deulofeu havia guanyat oposicions i era catedràtic a l’institut de la seva ciutat. En tornar després de l’exili, com tants professors, no podrà seguir en la docència. Abans de la guerra publica en editorials de prestigi i en les locals i assoleix prestigi social pel seu compromís social i polític.
Alexandre Deulofeu. Articles i altres escrits. Els darrers mots.
Recentment ha aparegut, de la mà de Juli Gutiérrez i Deulofeu, una recopilació que ens mostra aquesta etapa amb detall. Es tracta d’Articles i altres escrits. Els darrers mots que apleguen els articles de la premsa: Empordà Federal (1930-1937), la seva revista per ideologia i simpatia, el setmanari de les esquerres, en canvi de la lligaire La Veu de l’Empordà (1932-1934), només unes rèpliques, i altres esporàdics a Destino, Canigó, Revista de Girona… Es fixa també en les aportacions de la Matemàtica de la història, extensa, variada, dispersa en llibres i articles i també ofereix inèdits. L’obra, unes vuit-centes pàgines, molt ben editada per l’Ajuntament de Figueres, és un testimoni dels anys trenta, gairebé uns dos-cents cinquanta articles dels anys trenta que són també una crònica dels esdeveniments, proclamació, visites a l’Empordà de Macià i de Companys, comentaris sobre Puig Pujadas, eleccions, polèmiques. Un llibre recent i interessant que ultrapassa el marc local per endinsar-se amb el testimoniatge i compromís amb els anys que havien de donar una aurora al país però fou, per la reacció militar, l’inici de mig segle gairebé de repressió.
Alexandre Deulofeu. Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili.
De la primera etapa ens fixem en les memòries, dos volums, el primer centrat en la guerra i fonamental per conèixer el conflicte a l’Empordà. El segon en l’exili, Montpeller, Burdeus… fins la tornada el 1947 quan entra en contacte amb Pau Casals i li diu que guardarà la seva obra que li demana de preservar. El volum segon volum de Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili contenen el dia a dia de l’exili, molt i molt rellevant per a contemplar la vida quotidiana i altres materials com un apèndixs amb poemes, uns sonets dedicats a la seva esposa. Ens trobem amb un escriptor actiu i compromès amb el seu temps. A la tornada de l’exili no podrà continuar l’activitat docent que mantenia a l’Institut de secundària. Haurà de recloure’s, com tants i tants republicans cultes, i sobreviure gràcies a la farmàcia. A l’exili escriu força, és redactor de la revista El Poble Català, que dirigeix Lluís Capdevila. Visita amics, especialment interessant és la visita a Prada, a Pompeu Fabra i Pau Casals. La dura vida de l’exili, és manté amb mil i un oficis, de la verema a tocar el piano i el saxo amb una troupe. Es belluga per les grans ciutats de la diàspora catalana –Tolosa, Montpeller, Prada…– fins que gairebé deu anys després torna al seu Empordà.
En tornar segueix escrivint i molt. Dóna a conèixer les seves teories i ho fa en articles i llibres. Per exemple demostra que l’Empordà és el bressol de l’art romànic, a Destino per exemple i com la difusió va de sud a nord i d’est a oest, Sant Quirze de Colera (800), Sant Genís les Fonts (819)… Estima els monuments del passat i li dol el patrimoni que és malmet arreu la comarca i se’n preocupa per preservar-lo però el centre, a més la família i el treball és la seva Matemàtica de la història, títol que dona a la seva obra general. Així, per exemple, contemplar la fotografia de Palol Sabaldòria esdevé una imatge trista quan pensés l’ahir i veus l’avui del monument. L’anàlisi de Deulofeu de l’opus spicatum, la distribució de les pedres en forma d’espina de peix és ben suggestiva.
Alexandre Deulofeu. Sant Pere de Roda, importància, història i art. Quarta edició.
Alexandre Deulofeu. L’Empordà-Rosselló, bressol de l’escultura romànica.
Del romànic empordanès escriu articles i fins i tot una guia Sant Pere de Roda. Importància, història i art. En veiem la quarta edició del 1970 de l’editorial Emporitana, que ha tingut cura de bona part de la seva obra. I molt, molt especialment L’Empordà, bressol de l’art romànic (1961) a Selecta i que esdevé una molt suggestiva obra on la capacitat d’observació i anàlisi del polític, i també químic i assagista, hi sura. Vegem un comentari:
«Considerem Sant Pere de Roda com el monument fita entre el romànic de transició i el romànic. A Sant Quirze ja han desaparegut tots els senyals de l’arc de ferradura i a partir d’ell ja entrem dintre el ple estil romànic.
A les raons donades sobre l’origen empordanès de l’art romànic, hi podem afegir que a l’Empordà i al Rosselló el nou estil cristal·litzava en tota la seva puresa en innombrables capelles d’una sola nau repartides per aquesta contrada com no se’n troben en cap més lloc de la terra. En aquesta regió trobem així mateix el romànic en l’estat de màxima simplicitat en esglésies de tres naus i d’una nau i dues de quart de canó que responen a la austeritat dels primers monuments del non estil, cosa que tampoc no es troba en les altres regions i en els altres països on s’ha estès el romànic. Més endavant donarem els noms i la topografia d’aquests monuments tan completa com ens sigui possible.»
Alexandre Deulofeu. L’Empordà, bressol de l’art romànic.
Aquesta idea anirà apareixent diverses vegades desenvolupada, l’Empordà és l’origen del romànic i, per extensió Catalunya, mare de la cultura europea (1976). En els resums que publica i en els vint volums previstos de la Matemàtica de la història, n’apareixen vuit i fa ben poc el novè.
Alexandre Deulofeu. Catalunya i l’Europa futura. Pròleg d’Antoni Rovira i Virgili. Editorial Emporitana. Figueres. 1978.
Deulofeu publica Catalunya i l’Europa futura el 1934 (Editorial Catalònia) amb un pròleg de Rovira i Virgili que el qualifica d’«esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials». Recorda una polèmica, en una tertúlia, a Figueres, després d’una conferència el 1930. En ella coneix les teories de Deulofeu i la discussió és intensa i sentida. «Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre!» Rovira hi participa, escriu: «Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació història, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió». Comparteix taula, diu també, amb l’amic comú Puig i Pujades. Rovira considera molt positivament el treball que prologa. Escriu: «En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada». Tot i alguna reserva puntual s’identifica amb l’autor per ideologia, esquerrana, per sentit connacional, són compatriotes amb una catalanitat essencial i per l’interès del que escriu Deulofeu. El text, i no de circumstàncies o compromís, presenta una actualitat suggestiva: «La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa» i, encara, «La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàtica. És el de la cultura i el de l’esperit.» El treball amb un toc utòpic rellevant, per exemple el capítol XIX «Com arribarem a la confederació universal» i tanca el llibre, «en l’Europa futura existirà una Societat de Nacionals veritable, que impossibilitarà els conflictes armats internacionals.»
Alexandre Deulofeu. Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia.
Alexandre Deulofeu. Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions. Primer volum de la Matemàtica de la Història.
Alexandre Deulofeu. La pau al món per la Matemàtica de la Història. Editorial Pòrtic.
Efectivament, després de la segona guerra mundial, amb la Unió Europea França i Alemanya han fet una pau estable que va camí d’un segle d’estabilitat entre les dues potències. El 1934 amb l’ascensió del hitlerisme i la confrontació ideològica de dues concepcions ideològiques oposades Deulofeu ja comença a establir els gràfics de cicles, documentats des de posicions històriques del món clàssic tot articulant unes posicions en les que s’amara d’un patriotisme quan arranca l’autonomia catalana. Escriu que ha d’haver-hi l’amor a l’ideal, el mateix que formulava M. Carrasco i Formiguera. Catalunya i l’Europa futura és una sintètica història de Catalunya, un assaig sobre l’articulació catalana en el continent i un embrió del que serà la futura aportació de La Matemàtica de la història. Treball documentat, el gran historiador de Roma, Mommsen i, és clar, els historiadors aleshores en boga, com Víctor Balaguer i contemporanis com Rossell i Vilar en un format d’assaig sorprenent per la gosadia de grans síntesi. S’acostarà més al seu pensament futur en la següent obra.
Alexandre Deulofeu. L’Evolució Social. Volum I.
L’Evolució social, el 1937 o 1938 –hi ha les dues dates en el volum– a Figueres en les Edicions de l’Escola Politècnica de la Generalitat de Catalunya, esdevé la primera de les seves incursions en format llibre a la teoria que ampliarà en la sèrie la Matemàtica de la història en el volum primer Naixença, grandesa i mort de les civilitzacions i el segon Els grans errors de la història publicats per Editorial Emporitana el 1970 i 1971 respectivament i que seguiren. En síntesi Deulofeu articula una teorització sobre els cicles històrics basant-se en antecedents descriptius. Sempre amb la clarificació de la diafanitat. Per exemple diu que un experimentat excursionista pot caminar amb fermesa i agilitat contràriament a un vell reumàtic i decrèpit. És aquesta la dimensió per la qual mostra demostrar les seves afirmacions. Estudia les onades per zones, en l’Europa prehistòrica Àfrica i Àsia fins al segon volum a l’Europa clàssica, de Grècia i Roma.
Alexandre Deulofeu. Catalunya (1932-1934). 1935. Llibreria Catalonia. Barcelona.
També usarà l’assaig sintètic, així a «L’Ocell de Paper», el 1957, una singular col·lecció amb vocació de revista i que apareixia com a quaderns miscel·lànics dóna a conèixer el seu parer al costat de poemes d’Agustí Barra i ho fa amb l’exposició de tres cicles de 1700 anys cadascun d’ells, el primer de preparació i assimilació, diu, d’altres cultures passades, el segon de desenvolupament de la plena personalitat creadora i un tercer de decadència o renaixença de la cultura creada en el cicle anterior per a extingir-se la personalitat amb l’entrada en un nou estat de vida primària. Conclou: «La Matemàtica és absoluta.»
Deulofeu fou un treballador incansable, publicà edicions en castellà La matemática de la historia (1951), Europa al desnudo (1954) i també la seva gran preocupació, la pau al món suscità escrits com La pau al món per la matemàtica de la història (1970) i La paz mundial por la matemática de la historia (1973) un resum en castellà i català del conjunt de volums d’assaig que gràcies, escriu, a la formació com a químic i farmacèutic pot desenvolupar en l’estudi de les diverses societats i cultures.
Alexandre Deulofeu. Europa al desnudo. Editorial Emporitana.
Enric Pujol en fa una síntesi, pel Diccionari d’Historiografia, dient que per Deulofeu les societats es comporten com un ésser viu i aquesta observació molts pensadors, més enllà d’Spengler, l’han feta, les societats neixen, creixen, arriben a la plenitud i després es debiliten i desapareixen. Pujol esmenta, per avalar Deulofeu a Pierre Bonnassie quan parla del caràcter autònom i pioner del feudalisme català que han desplaçat les creences d’un feudalisme, diu «d’importació» d’origen franc. La creativitat, doncs, catalana al món medieval no és només en el romànic sinó també en l’aspecte social.
Deulofeu amb una creativitat i constància en el treball articula una exposició singular i innovadora que avala amb els seus estudis i lectures, viatges per Europa fixant-se especialment en les construccions i que ha estat sovint negligida per la concepció dels historiadors a negar-se al determinisme quan s’introdueixen factors com els imponderables, en història econòmica, l’atzar o les tendències. Sigui com sigui Deulofeu, agosarat com només ho poden ser els empordanesos, dedicà la vida a l’estudi de la història per a poder-ne extreure una teoria que bateja com la Matemàtica de la història.
Alexandre Deulofeu. Història de l’art universal.
Ara l’Ajuntament de Figueres recupera la seva obra. Així, ha publicat el novè i darrer volum de la sèrie: Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia (2005) o la Història de l’art universal (2008), il·lustrades ambdues amb els gràfics de les onades com a demostració evident de les seves teoritzacions.
Dedicatòria de Deulofeu a Companys (1934), Biblioteca d’Humanitats. UAB.
L’autor.
Josep Maria Figueres.
Josep Maria Figueres./©Elena Fernández.
Historiador especialitzat en la història del periodisme català i professor d’història de la comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1991, ha realitzat nombrosos estudis sobre història del periodisme i el catalanisme polític, com La Renaixença, El País, Diari de Barcelona, Avui, Abc, Diari Català (premi Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans), La Pàtria Catalana, Cuca Fera (premi J. Givanel, IEC), i 12 periodistes dels anys trenta (1994).
Ha editat recopilacions de cròniques periodístiques (Madrid en guerra –2004 i 2006– i Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila, 2011) i d’entrevistes (Entrevista a la guerra. De Lluís Companys a Pau Casals, 2007). Ha editat els sumaris dels consells de guerra de Prat de la Riba (1996), M. Carrasco i Formiguera (1999) i Lluís Companys (1997). Diversos dels seus treballs han estat recollits en els volums Premsa i nacionalisme (2002) i Periodisme en la Guerra Civil (2010). D’altres s’han traduït a l’espanyol, com El periodismo catalán. Prensa e identidad (2012). També és autor de Valentí Almirall (1990 i 2004), El primer Congrés Catalanista i V. Almirall (1990 i 2004), Guia bibliogràfica de Catalunya (1993), Guia bibliogràfica de les Illes Balears (1997), Veus de l’exili. 20 testimonis de la diàspora catalana (2007), Història contemporània de Catalunya (2003), Pau Casals. Escrits i discursos. Pau, pau i sempre pau (2010). Té en curs d’edició l’obra completa de V. Almirall (IEC) i La Veu de Catalunya (Base).
Dirigeix la col·lecció «Memòria del segle XX» (Cossetània) amb el suport de la Fundació Moret i Marguí, «Gazeta. Revista d’Història de la Premsa» (IEC) i el grup de recerca HISPER; coordina les Jornades d’Història de la Premsa i és vocal de l’Asociación de Historiadores de la Comunicación i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
L’any 2009 va coordinar la representació catalana a la XXI Feria del Libro (Mèxic), en què Catalunya va ser la nació convidada. Ha comissariat diferents exposicions, com «Premsa catalana», «Aurora. La Segona República a Sant Cugat del Vallès» i «Pau Casals i l’exili». També ha estat professor convidat a Mèxic, Costa Rica, França, Itàlia, la República Àrab Sahrauí Democràtica o Quebec.
Enllaç del reportatge original en català: