Avui. Divendres, 5 de novembre del 2004. Opinió. Pàgina 3.
De fil de vint.
Ai!.
Isabel-Clara Simó.
Imagino que la victòria de Bush produirà en ell l’efecte Aznar, que vol dir que per més caricatures que et facin, per més criticada que sigui la teva política, si guanyes eleccions de manera aclaparadora no sols continuaràs en la mateixa línia, sinó que la reforçaràs. És lògic. Això vol dir, pobres de nosaltres, que hi haurà més guerres preventives i més armes de destrucció massiva. Podem preparar-nos per a una guerra amb l’Iran, per exemple, un increment de la política de confrontació al Pròxim Orient i un augment del terrorisme internacional, que ens pot tocar, en aquesta macabra rifa, a vostès i a mi –¿s’imaginen, per un moment, la Sagrada Família o el Micalet ensorrant-se entre núvols de pols?–.
Això és una especulació, que pot ser o pot no ser, però la que fa tota la cara de complir-se amb un rigor de lògica política és una abaixada de pantalons –¿oi que em perdonen que sigui tan horriblement masclista en els meus improperis?– de Zapatero envers els Estats Units i un enduriment de la que anomenen política nacional i que, oh miserables de nosaltres!, té en Catalunya el seu objectiu tradicional. Mireu, si no, quines poques alegries que ens dóna la vida, ara que estàvem paint panellets i a punt de posar-nos a pair torrons, digui el que digui el nostre metge: l’endemà, l’endemà mateix de l’ensulsiada dels demòcrates als Estats Units, tres notícies apareixen a la premsa que ens afecten: Zapatero diu que res de seleccions catalanes, que què ens havíem pensat; diu que l’autodeterminació no pot sortir al nou Estatut, que si és que ens pensàvem que teníem sobirania, quan aquesta sobirania rau, diu la lletra de la llei, en el poble espanyol, i nosaltres, si no anem a Montjuïc a ensenyar el Poble Espanyol als forasters, no tenim aquesta categoria; i diu que el Pacte Antiterrorista és cosa del PP i del PSOE, que veges els bascos què hi tenen a veure i que les coses estaven molt bé amb el disseny anterior. Us ha agradat? I això l’endemà mateix. Em poso a tremolar en imaginar què passarà d’aquí a un mes, d’aquí a un any, d’aquí a tres anys.
D’aquí a quatre anys sí que sé què passarà; que als Estats Units hi haurà la primera dona president, perquè guanyarà Hillary Clinton. Ho diu la matemàtica de la història, que diria el benemèrit Alexandre Deulofeu: no hi ha hagut tants governs republicans seguits, en aquell ric, pròsper, envejat i contradictori país. Que així sia.