«Adieu a la France» o l’imparable decadència de la «grandeur» (2/2).
Juli Gutiérrez Deulofeu, 18 de gener del 2016, 10.00 h.
L’any 2013, l’historiador Josep Fontana publicava el llibre titulat «El futuro es un país extraño» («El futur és un país estrany»). Deia que la visió de la història en la qual vàrem ser educats, aquella que ens garantia un esdevenidor de progrés continuat, havia deixat de tenir validesa, i que el futur s’havia convertit en un país estrany que s’hauria de descobrir i conquerir.
Per altra banda ja són molts els il∙lustres pensadors de la Història que no poden evitar l’estudi comparat de diferents moments i realitats històriques. Un estudi recomanable és el que va publicar fer el professor John H.Elliot l’any 2006 sota el títol «Imperios del mundo atlántico» («Imperis del món atlàntic») al voltant de les similituds i les diferències entre els imperis espanyol i britànic. El mateix Elliot al costat d’altres autors va investigar fa una trentena d’anys a «La decadencia económica de los imperios» («La decadència econòmica dels imperis») les possibles causes que provoquen la decadència dels imperis i es preguntaven sobre les lleis o mecanismes que regulen la seqüència fatal que sembla reproduir a gran escala el cercle ontogènic de la vida i la mort.
Cap d’ells, esmentava, ni esmenta encara Alexandre Deulofeu. Deulofeu va ser capaç d’establir a partir de l’estudi comparat de civilitzacions i imperis una llei, biològica, que explicava perfectament aquest mecanisme. De fet el més transcendent des del meu punt de vista és que obligava la Història a introduir el futur entre els seus objectius d’anàlisi.
De fet, Deulofeu actuava com un vertader investigador. Si s’investiga és amb la finalitat d’aconseguir quelcom. Sinó, és millor no fer-ho. Els coloms ja volen sols.
La Matemàtica de la Història, potser un nom poc afortunat amb què Pujols va batejar la tesis de Deulofeu, va ser rebuda bàsicament amb indiferència i les poques veus que n’opinaren la rebutjaren. L’acusaven de determinista. I a mi, això, quan algú m’ho retreu encara em sobta. De fet em costa d’entendre que una societat, tan aparentment avançada com la nostra, no sigui capaç d’acceptar la fatalitat de la nostra existència.
Naixem amb una única certesa: la de la mort i la de l’acceptació dels mecanismes fisiològics i biològics que determinen el nostre periple existencial. L’única cosa que podem fer és anar-nos adaptant al moment que ens toca viure. I això és el que no es cansava de repetir Deulofeu. Sí sabem el moment del cicle en el qual ens trobem, podem evitar accions desgraciades i afavorir una existència més dolça i relaxada. Més plàcida.
Pensem, abans de reprendre el fil del primer article sobre l’imperi francès, en la realitat que estem vivint aquest dies a casa nostra. Reconec que el país, el meu vull dir, em fa patir. I en parlaré aviat si la mandra no em venç. Però em preocupa especialment el grau d’imbecilitat dels dirigents del caduc Estat espanyol, darrer episodi del procés d’unificació territorial començat al 1479. Em preocupa la seva incapacitat de llegir la Historia o potser la seva capacitat de manipular-la. Incapaços d’acceptar el que està passant intenten allargar una innecessària agonia posant en perill la convivència dels pobles vernacles ibèrics.
Tornem però a la «Grandeur». El procés unificador dels pobles de França, dels cos imperial, també arriba a la seva fi. Deulofeu va poder viure de primera mà l’actitud psicològica dels francesos en començar la II guerra Mundial. Allà va adonar-se’n que l’imperi francès era un imperi vell, amb estat d’ànim deprimit, sense energia i només desitjós de pau. El dia en que va esclatar la guerra no se sentiren xarangues, ni es veieren banderes, ni les dones besaven als soldats…tots haurien tornat a casa amb una alegria immensa. Anaren a la guerra muts i tristos. De fet el mateix Deulofeu a les seves «Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili», descriu tot sovint el trist paper del poble francès sota el domini alemany.
Tot s’anava anunciant. Tot just semblava que Napoleó, el dictador conseqüència final de la Revolució Francesa, havia de dominar el món, sense solució de continuïtat. Friedrich, el 1813, pintava «El cuirasser en el bosc» preludi de la gran desfeta napoleònica. S’hi pot veure com un bosc alemany d’avets engoleix el soldat que camina perdut vers la seva desaparició. El paisatge reivindicava la potència que tot just s’anunciava. Alemanya es convertia ja en un nou actor del tauler d’escacs imperial.
Avui França es veu abocada a assumir la seva realitat. Té l’exemple del decadent Estat espanyol, dels errors comesos en temps més recents. A les mans dels dirigents francesos es troba la clau per aconseguir un trànsit pacífic cap a la nova realitat. Fa pocs dies França celebrava la derrota del Front Nacional en les eleccions regionals del 13 de desembre de 2015, però al mateix temps s’alarmaven els sectors més jacobins amb la victòria a Còrsega dels autonomistes i independentistes.
França s’ha convertit en el punt de mira del terrorisme islàmic amb atacs perpetrats majoritàriament per ciutadans francesos. Hollande vol desviar l’atenció i bombardeja Síria matant innocents i alhora decideix restringir les llibertats dels francesos amb el consentiment dels mateixos. Però el govern francès es incapaç d’aturar la constant destrucció de llocs de treball, d’aturar la desindustrialització del país o de fer front la discriminació, la segregació ètnica i la conversió de les banlieus en guetos on més d’un terç dels seus gairebé cinc milions d’habitants viuen per sota del nivell de la pobresa. Potser la França laica hauria de començar a deixar pas a la nova França religiosa, potser la França jacobina, centralista, hauria d’assumir la inevitable renaixença de les nacions vernacles franceses, potser França hauria d’abandonar per sempre la «Grandeur» i assumir que els dies de glòria ja són, només, un record, o segons com es miri la fi d’un malson.