«Adieu a la France» o l’imparable decadència de la «grandeur» (1/2).

(Gràfic de l’imperi francès).

El poble que vulgui canviar la seva llibertat per una seguretat temporal no en mereix cap de les dues, i acabarà perdent-les» (Benjamin Franklin).

«A partir d’aquest moment (1947) l’Imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies, mentre que en el seu interior l’anarquia i la guerra civil faran presa de la nació francesa» (Alexandre Deulofeu. La Matemàtica de la Història. 1948).

A conseqüència dels darrers atemptats, dits terroristes, a París, s’ha desfermat una histèria col·lectiva. La desraó un cop més s’ha fet senyorívola, el Dictador francès (en diuen President en les pseudodemocràcies parlamentàries -presidencialista en aquest cas-) ha decidit retallar les llibertats, en nom de no se sap quina seguretat temporal, amb el vist-i-plau lamentable de la població francesa, i bombardejar Síria de manera indiscriminada, aliant-se amb altres defensors de la democràcia, com Vladimir Puttin o el també decadent i perillosíssim imperi de Beijing.

La manca de visió, de perspectiva històrica es fa palesa arreu. Hollande diu que França està en guerra. Tothom veu a l’Estat Islàmic com el «gran satanàs del S.XXI». I Hollande li declara la guerra. I s’equivoca, ell i els analistes….El problema de França és molt més greu. Viu efectivament un principi de guerra, sí, però no contra el terrorisme, sinó contra ella mateixa. Viu l’inici d’una guerra entre francesos, d’una guerra civil.

Darrerament, l’Estat francès ha ocupat les planes dels diaris, i no em refereixo precisament a la pantomima representada a París al voltant del canvi climàtic. Hi ha realitats molt més punyents que ens assenyalen el declivi imparable del que havia estat el gran imperi de Lluís XIV. Amb ell l’imperi arribava al moment culminant del primer procés agressiu, segons les lleis de la Matemàtica de la Història. No n’hi havia prou amb el reguitzell imparable de conquestes militars, calia construir un Estat, calia vestir-lo adequadament amb una imatge adient: la imatge del poder. Una imatge que s’havia començat a construir des del moment que va néixer. Colbert ho va entendre perfectament i va posar tots els mitjans artístics al servei dels interessos de la política. L’art tornava a renunciar a la seva famosa autonomia.

«L’Estat sóc jo» sembla que va dir Lluís XIV, segons quina sigui la font, i calia que es fes públic i notori. Més de tres-centes estàtues i retrats pintats de Lluís XIV han sobreviscut fins avui. Tot i així una de les obres més emblemàtiques i colossals, obra de François Girardon, no va poder sobreviure a l’esclat revolucionari, més preocupat per tallar caps i acabar amb qualsevol resta de individualitat.

L’imperi entrava en la seva fase de despersonalització, calia igualar a la societat, però cap avall, molt avall. Una manera definitiva d’escapçar un poble era prohibir (llibertat i prohibicions?) entre altres coses, les llengües vernacles. Un dels màrtirs de la revolució, Danton, proposava a la Convenció Republicana de decretar la pena de mort contra tots aquells que pretenguessin trossejar aquella França imperialista, jacobina nascuda al voltant del nucli hegemònic de l’Illa de França.

Res a veure amb el que passava a França en els temps del Rei Sol quan el jove imperi estava conformat per una federació dels antics comptats i ducats independents. Ernest Lavisse en la seva «Histoire de la France» exposava la dificultat de governar un territori tan divers, en el qual no existia un dret comú per a tots els territoris i on la llengua francesa era desconeguda per la gran majoria dels habitants del jove imperi.

Efectivament, la Llibertat amb majúscules va morir, curiosament, amb la Revolució. Va ser, sí, sens dubte, la Revolució, incapaç de dotar de vertaders significats al seu famós i mentider lema «llibertat, igualtat i fraternitat». Sí, a la França revolucionaria uns eren menys iguals, molts tenien menys llibertat i de la fraternitat més val no parlar-ne. Només els bons «ciutadans» podien caminar pels carrers revolucionaris sense posar-se les mans al cap per comprovar si encara conservaven la seva testa sobre les espatlles. Aquests, parlaven, tots, francès. Altres, molts ciutadans, havien perdut el cap, com els que va pintar Géricault, i altres, amb cap, omplien les presons i les cases de bojos, com la de la Salpetriére. Eren els ciutadans sense veu, els invisibles, els que ja no podien sortir als quadres que havien de venir. I al final la Revolució va acabar en una dictadura que també s’havia de legitimar amb una expressió artística. Ho va fer David, un altre mentider i ens va pintar «La coronació de l’emperador i l’emperadriu». En aquesta obra es mostra la capacitat de l’emperador per ordenar la nova societat francesa. D’aquesta manera envoltant a Napoleó que ocupava el lloc fins fa ben poc reservat a Déu i als seus representants, si disposaven els ciutadans «visibles», aquells que havien entès, segurament per força o empesos per la llei biològica que ordena l’esdevenidor dels pobles, quin era el seu lloc.

I acabem per avui recordant una obra de Peter Weis, «Marat/Sade» que enfronta l’individualisme de Sade amb un dels màxims representants de la Il·lustració, Marat, però d’aquella Il·lustració que havia imposat el terror de les guillotines als carrers de París. Diu Sade: «….ara veig on condueix aquesta Revolució. Condueix a una lenta mort de l’individu, a una lenta extenuació en la uniformitat, a una agonia del seny, a la cruel renúncia a un mateix, a una fatal subjecció a l’Estat, l’esfera del qual, infinitament llunyana, invulnerable, planeja molt per dalt de cadascun de nosaltres.»

Continua a l’article següent
Enllaç a l’article original en català