2029: la fi d’Espanya?

Imatge principal: Fotografia d’Alexandre Deulofeu / Font: Centre d’Estudis Ceretans

ontpeller (Occitània-França), 1 de novembre de 1939. Feia set mesos que havia conclòs la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i dos mesos que havia esclatat la II Guerra Mundial (1939-1945). Alexandre Deulofeu, farmacèutic, intel•lectual, pensador i polític de l’exili republicà, arribava a Montpeller. El fort impacte que li havia causat la derrota de la República (que en el seu pensament simbolitzava el progrés polític i social), el terrible èxode de centenars de milers de persones que fugien de la tenebrosa nit del totalitarisme i el penós exili als camps de concentració de la República de la «fraternité» el portarien a replantejar-se la seva visió de la història.

Mapa d’Europa (1650), obra de Jan Blaeu (fill) / Font: Bibliothèque Nationale de France

Una idea cíclica de la història.

El gran mèrit de Deulofeu seria posar en qüestió el binomi temps-progrés, imposat per la ideologia política i el pensament filosòfic de la Il•lustració (segle XVIII), i que es pot resumir en l’expressió col•loquial «nosaltres vivim millor que els nostres pares, que ja vivien millor que els nostres avis». A Montpeller formularia la Matemàtica de la Història, sobre una idea cíclica i no lineal, i prediria els grans esdeveniments del segle XX: la derrota dels nazis, la desaparició dels imperis colonials europeus, la desintegració de l’imperi soviètic o el fracàs de les polítiques neocolonials nord-americanes, coincident amb l’eclosió de la Xina i l’Índia com a grans potències mundials.

Les prediccions encertades de Deulofeu

Quan Deulofeu va predir la derrota dels nazis, la guerra era clarament favorable a Hitler. De la mateixa forma que quan va predir la fi de l’imperi soviètic, el Teló d’Acer estava en una fase molt embrionària. O de la mateixa manera que quan va predir la fi del lideratge europeu, la Xina no era més que una pintoresca relíquia cultural i l’Índia era, tan sols, una gran colònia britànica. Aquestes prediccions les formularia sobre la teoria que les civilitzacions i els imperis tenen una existència biològica similar a la dels sers vius: naixement, creixement, plenitud, decadència i mort. Però amb quines dades i amb quins elements va calcular independència de Catalunya el 2029?

Mapa polític d’Espanya (1854) / Font: Biblioteca Nacional de Espanya

Una vida al voltant dels 550 anys

Deulofeu va estudiar els elements comuns dels grans imperis de la història de la humanitat, i va arribar a la conclusió que tots havien tingut una existència voltant dels 550 anys. En el cas espanyol, va datar l’inici de la seva existència el 1479, l’any que Ferran el Catòlic (que ja estava casat amb la reina de Castella i de Lleó) assolia el tron catalano-aragonès. Al 1479 Deulofeu li suma 550 i prediu la defunció d’aquell imperi –i la independència de Catalunya– el 2029. Tot plegat sembla molt encaixat, sobretot tenint en compte els esdeveniments dels darrers anys; però la xifra 1479 seria, pel cap baix, discutible si se la vol considerar l’inici de l’imperi espanyol.

Espanya, tan sols un concepte geogràfic

La unió dinàstica hispànica es materialitza el 1479, però aquell projecte polític –i econòmic– no era més que un trencaclosques de dominis independents, basat en el concepte Hispània/Espanya, que, en aquell moment, era de naturalesa geogràfica, en la mesura que, per a nosaltres, ho són l’Antàrtida o l’Amazones, per posar-ne dos exemples. No obstant això, aquella idea de solapar una idea política sobre un concepte geogràfic tenia un llarg recorregut que remuntava a l’any 1000. Sanç III de Pamplona (992-1035) va concentrar els dominis cristians de tota la península Ibèrica (exceptuant els catalans que, potser, ja tenien fama de «problema») i s’intitularia Imperator Totus Hipaniae.

Milagro de Empel’, obra d’August Ferrer Dalmau / Font: Wikipedia

“Els cinc regnes que hi havia a Espanya”

El projecte de Sanç sempre estaria orientat cap a la Meseta i cap a l’Atlàntic i, reveladorament, prescindiria dels catalans, perquè en la ideologia de l’època es considerava que no formaven part d’una història i d’una tradició tribal que comprenia el solar peninsular. Passats dos segles de la mort de Sanç III i de la fragmentació del seu «imperi», i passades unes dècades de la unió dinàstica catalano-aragonesa (1150), el comte-rei Jaume I (1208-1276) s’autoproclamaria «rei del millor dels cinc regnes que hi havia a Espanya» (referit a València); que és la constatació més evident que Hispània/Espanya, en temps del Conqueridor, continuava sent un concepte geogràfic.

Elionor d’Aragó… la “Eva mitocondrial” hispànica?

Un segle més tard, el comte-rei Pere III (1319-1387) intervindria –més que decisivament– en la guerra civil castellana, i imposaria la seva filla Elionor com a reina consort al tron de Toledo, amb un claríssim propòsit. La llavor d’Elionor portaria els Trastàmara al tron de Barcelona (1412), molt probablement en contra dels plans de Pere III, que hauria previst asseure els Berenguer-Aragó al de Toledo. Però ni en aquest punt, ni en el de la coronació de Ferran (1479), ni tan sols en la del seu net i hereu Carles de Gant (1516), es pot parlar d’imperi espanyol. El model polític de l’època, a més estirar, ens permet anomenar aquell conglomerat com a Monarquia hispànica o com a Imperi Habsburg.

Negrín, president de la República autor de la frase: “Si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco” / Font: Viquipedia

Un imperi tarat

La idea Hispània/Espanya comprèn –per primer cop– la geografia peninsular el 1580: Felip II incorpora Portugal als seus dominis. Però ni tan sols en aquell moment es pot parlar d’imperi espanyol, perquè tota la seva política girava sobre la necessitat de mantenir el domini dels Països Baixos, l’autèntic motor econòmic de l’imperi Habsburg. No obstant això, l’any següent s’independitzarien, precisament, els Països Baixos (1581). Poc després, ho farien Catalunya i Portugal (1640). I durant el segle XIX, les colònies americanes. Si alguna cosa explica la història és que l’imperi «austro-borbònic» (terme que, certament, empra Deulofeu) va néixer tarat, perquè s’esberla des dels seus inicis.

Deulofeu, el Nostradamus català?

Jaume Vicens-Vives, figura cabdal de la historiografia catalana, va dir de Deulofeu que «le faltan conocimientos históricos, siquiera superficiales, por lo que incurre con frecuencia en gravísimos errores y conclusiones disparatadas» I Josep Pla, un dels grans de la literatura catalana contemporània diria que la Matemàtica de la Història «és un bluf (…) presentat amb una bonhomia que, sovint, a l’Empordà (Deulofeu era empordanès) és una forma de l’astúcia més elemental». Però ni tant ni tan poc. Actualment, la Matemàtica de la Història no passa de la categoria d’especulació; però, en canvi, les seves teories –i sobretot el resultat de les seves prediccions– no deixen de ser, pel cap baix, curioses.

Pere III de Barcelona i IV d’Aragó i Joan I de Castella i de Lleó, pare i marit d’Elionor d’Aragó / Font: Viquipedia

… i si era 300?

Potser no estava tan equivocat. Potser només es va equivocar en la xifra 550. Perquè si substituïm la xifra deulofeniana per 300, ens trobem amb una curiosíssima seqüència. Any 801, creació del comtat carolingi de Barcelona. Any 1137, unió dinàstica de Barcelona i Aragó. Any 1412, entronització de la dinastia castellana Trastàmara. Any 1714, ocupació borbònica de Catalunya. Any 2020 …o 2029, república independent? En qualsevol cas, tot plegat és molt aventurat, perquè els grans cicles històrics són globals –són els que assenyalen la fi d’una era i l’inici d’una altra–. I el que la història ens revela és que sorgeixen d’una forma generalitzada i a cada país tenen una durada diferent.

Un zombie que es resisteix a ser enterrat

I el que també ens revela la història, sobretot la de l’imperi «austro-borbònic», és que la cultura del poder espanyol, des de la construcció de l’Espanya castellana (la d’Olivares i Quevedo), és la de morir matant: «Más vale honra sin barcos que barcos sin honra». A la merda el diàleg, la negociació i el pacte: «¡A por ellos, oé!». I després ve el funeral i les llàgrimes de cocodril, «si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco». El que no pot revelar la Matemàtica de la Història ni la història acadèmica, perquè és impossible calcular-ho, és la durada d’aquest funeral. L’obligada vetlla –els llatins som molt de vetllar el mort– d’un zombie que es resisteix a ser enterrat.

Enllaç de l’article original en català:

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-2029-fi-espanya_457215_102.html